L’estil de René Magritte és surrealista i com tota obra surrealista s’ha de llegir en clau. Però abans d’entrar a analitzar-lo amb deteniment primer observarem els elements compositius. En primer lloc, en aquest quadre hi ha dues persones amb el cap tapat amb un mocador que intenten fer-se un petó. Rere d’ells, hi ha un teló de fons pobre on només s’observa un paisatge tempestuós i dos parets: el sostre blanc i una paret lateral vermella. Les parets i el paisatge són el marc de l’escena amorosa i serveixen per situar-los en un espai mínimament definit. Des d’un punt de vista pràctic, les parets, sobretot la vermella, serveixen per donar profunditat a l’escena, car donen un marcat contrast de colors i separen plans.
A cop d’ull, doncs, no sembla que l’espai que els envolta tingui gaire a veure amb ells, però si reflexionem a partir de l’únic que sabem, el títol, podem fer una interpretació d’aquest espai com a símbol. De fet, tot el quadre és un símbol, el significat del qual, com a bona mostra d’art que és, vol ser transmès a través de la suggestió. Com tots sabem el vermell és el color de la passió, que en aquest cas és evident on es manifesta. Per tant, una interpretació possible és que aquesta paret simbolitza el present passional dels amants mentre que el paisatge tempestuós profetitza un futur que no sembla gens prometedor per la parella. Sabem que el personatge de la dreta és l’home perquè porta corbata i és més alt que el de l’esquerra, la dona. Els elements centrals, els mocadors, són un símbol de l’impediment social que no els permet amar-se. En definitiva, l’aparent senzillesa de l’obra pot amagar múltiples interpretacions i, per tant, tot i poder no semblar-ho, no hi ha res d’arbitrari en el quadre. Tot està pensat, com si fos un trencaclosques, per representar l’amor prohibit.
L’estil surrealista de Magritte fou totalment innovador, i tenia ben poc a veure amb els somnis eròtics de Dalí als quals estem acostumats. Tan trencador va ser, de fet, que fins i tot s’ha arribat a qüestionar si el que feia era realment art. El vocabulari de Magritte és impactant, persuasiu i sembla que només hagi de ser una impressió. No obstant això, ningú es conforma amb mirar els seus quadres una sola vegada, perquè potser no diu res en concret o potser diu moltes coses, però el que és segur és que no passa desapercebut a cap persona que hagi posat els ulls, ni que sigui un segon, en les seves pintures. I això és precisament el que vol la publicitat. A més, utilitza imatges clares i evidents gens difícils d’interpretar. Per això, Magritte sempre ha estat un gran referent pels publicistes, que han vist en ell un mitjà de transmissió d’idees exquisit. Tanmateix, d’ell han pres la forma més que no el fons, i tot i que en l’art magrittà la forma fa en gran mesura el fons, la finalitat del missatge no té cap voluntat de lucre. De fet, Magritte, tot i que la detestava, va treballar sovint en publicitat.
Els amants, és un bon exemple de la capacitat de l’artista per transformar els significats dels objectes, car els mocadors, com a element essencial en la composició, omplen l’obra de significat i realitzen una funció distinta a l’habitual, una funció simbòlica. D’altra banda, si comparem aquesta obra amb d’altres del mateix autor ens trobarem que malgrat el gran èxit a l’hora de plasmar en clau surrealista el tema de l’amor prohibit, no aconsegueix amb tanta claredat fusionar contextos impossibles on la realitat i el somni es confonguin. Potser, els amants de Magritte trobaran a faltar en aquest quadre una expressió més grandiloqüent del realisme oníric magrittà i, malauradament, sí contemplaran aquesta obra anecdòticament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario