Al Cafès Pont

Poques vegades, per no dir cap, he sentit haver escrit res amb tant de subtext com el relat que us deixo a continuació.

No és cap Shakespeare, però és un testimoni de què a l'avorriment, amics meus, se'l pot treure molt més suc del que normalment se'l treu.

Espero que us agradi.

CAFÈ AMB LLET

Em trobava sol al bar. Al meu costat hi havia assegut un matrimoni de mitjana edat. Tant marit com muller van demanar el mateix: un tallat; l’un amb sacarina i l’altra, descafeïnat. A l’altre costat hi tenia una dona gran, on tot just a la clepsa hi tenia una gran trossa blanca. La seva cara, marcada per la vida, estava coberta per unes ulleres de Sol enormes, de color bru. La vella es va demanar un cafè sol.

Les cambreres del cafè anaven amunt i avall, feien bromes amb els clients i s’afanyaven a enllestir les comandes per a netejar les tasses. Era una escena extreta de Dance at Le Moulin de la Galette; la vivesa, festa i alegria eren palpables a cada fibra d’aquell llenç present. I jo, l’únic client del bar, vaig demanar un cafè amb llet. Molt bo, per cert.

Vaig seure a una taula que es trobava dins d’una parcel·la imaginària que s’estenia des del pom bronzejat de la porta del local fins l’últim prestatge regalimós de lleixiu de la rebotiga. I, com és normal, no hi havia ningú que omplís cada racó d’aquell establiment. S’hi oïa la gatzara que produïen les boques, que articulaven simultàniament, i de manera inconscient, mots desconcertants, paraules cobertes d’una flassada feta de boira. S’hi deia molt, però no s’expressava res.

La barra del bar era buida, les cafeteres apagades, les cadires ben posades i les taules netes; tan netes que donava fellonia. Ningú conversava, Ningú llegia el diari i Ningú prenia el cafè de les onze. Era com estar ben bé al bell mig d’un cementiri animat per la disbauxa de les ànimes festejant el dia de Tots Sants. Jo, però, hi seguia pensant què dir, què aportar a aquella sorda i infranquejable animada al·lucinació.

Em vaig acabar el cafè, i hi van passar minuts. Molts minuts. Em sembla que van ser uns quaranta vuit, i l’escuma del cafè que hi restava al pregon d’aquella tassa buida ja s’havia corsecat. De cop, em va esverar la fressa d’una màquina trituradora de cafè. Vaig mirar... i res.

Hi era tot sol dins d’aquell bar ple de gent.

(Extraído de elpare.blogspot.com)